Comprendre millor els nostres fills

L’Eva Ferran, fundadora de CreixambTraça , ens parla com comprendre millor els nostres fills aprenent com funciona el món infantil.“.

Esdevenir pares i mares capaços d’entendre què viu i què sent en el seu interior el teu fill o quines son les seves necessitats vitals en cada etapa o període evolutiu, no és una tasca sempre senzilla. I sobretot perquè ningú no ens ha ensenyat a fer de pares.

Pensar que als infants, un cop caminen i ja comencen a entendre tot allò que els diem, els podem tractar com “adults en petit”, amb les mateixes exigències i esperant d’ells respostes immediates a les nostres demandes i tal i com ho esperem d’un adult, comporta un patiment innecessari tant per als grans com per als petits. Dels 0 a 6 anys, especialment, cal tenir cura de no demanar-los més enllà del què poden fer o respondre d’acord a la seva maduresa. Es tracta d’una etapa decisiva on assenten les bases de la seva estructura emocional interna i adquireixen les eines que els permet relacionar-se amb ells mateixos, amb els altres i amb l’entorn amb total confiança i seguretat. D’aquesta etapa depén el que l’infant esdevindrà en el futur.

Cada dia més, me n’adono que és molt important que els pares i les mares s’informin bé de quins procesos viu un infant durant el seu desenvolupament i tinguin vertaderes inquietuds d’entendre-ho i així puguin respectar els ritmes i les necessitats dels seus fills: físiques (permetre un bon desenvolupament motor, suficient moviment,), cognitives (facilitar el coneixement del món que els envolta), emocionals i afectives (que puguin ser ells mateixos, escoltats i compresos).

Quan insistim a un nen que encara no ha fet 2 anys que no es posi tot el que troba a la boca però tot ha de passar per aquesta perquè està aprenent a relacionar-se amb els objectes i el món; Quan abans dels tres no parem de dir-li “no toquis” això o allò (quan no suposa un perill) en l’etapa de major expansió i necessitat d’explorar-ho tot; Quan fa una rebequeria i les nostres paraules són de rebuig i d’amenaça “deixa de plorar, els nens grans no ploren” “si no et portes bé m’enfadaré” perquè desconeixem que les rebequeries son necessàries per a la identificació del JO intern i son sinònimes d’autoafirmació i creixement; Quan davant una caiguda al parc deixem anar “Ja t’ho he dit mil vegades que cauries”, “si no passa res, vinga, no ploris” enlloc de validar el seu sentiment i comprende’l; Quan volem que comparteixi les seves joguines abans que tingui la maduresa suficient per a poder-ho fer; Quan pega els altres i el castiguem al “racó de pensar” perquè reflexioni sol quan el que necessita és que algú l’acompanyi i l’ensenyi a veure l’altre i les conseqüències de la seva acció; Quan ens costa posar límits perquè ens sentim culpables o tenim por al rebuig per part del nostre fill o quan no li expressem de forma clara quines són les nostres pròpies necessitats… Quan ens passen coses com aquestes és perquè ens cal conèixer millor com funciona un nen i practicar amb constància l’acció de posar-nos en el seu lloc.

JardinEmocionesA fer de pares se n’aprèn a mesura que anem convivint amb infants. Cal que estem oberts a observar-los abans d’actuar per tal de no avançar-nos ni envair-los, i entendre quines emocions i sentiments hi ha darrere de cada conducta. I més encara, si estem disposats a observar-nos i adonar-nos de quins son els nostres “patrons de comportament” personals i de vegades massa automàtics amb els quals ens movem en el nostre dia a dia, amb el savi desig de polir i modificar aquells que no ens resultin eficaços en favor d’una relació empàtica i de confiança amorosa amb els nostres fills.

Concretant una mica més, des del meu punt de vista, els aspectes que els pares i les mares poden incorporar a la seva vida i què faciliten una convivència millor són:

-Desigs d’informar-se i despertar inquietuds per entendre a fons el desenvolupament infantil.

-Practicar una actitud de “presència” vivint el aquí i el ara des de la mirada nova, la mirada del “no judici” (tal i com ens ho ensenyen els infants).

– Tenir cura del llenguatge verbal i no verbal per tal que els missatges arribin des d’un llenguatge emocional positiu i que serveixni per a validar sempre les emocions de l’infant, mai per atacar la seva conducta.

-Oberts i compromesos a aprendre i a crèixer juntament amb els seus fills.Amb ganes de treballar-se i d’entrenar-se per tal d’augmentar i millorar la intel·ligència emocional d’uns i altres, esdevenint pares models per als seus fills.

Cal remarcar si els pares ho practiquen amb ells mateixos ho poden fer extensible als seus fills i llavors sí que els poden acompanyar emocionalment.

Si t’ha interessat aquest article et convido a que miris els cursos que oferim a creixambtraça (www.creixambtraça.com) perquè estan molt relacionats en aquesta línea de creixement i acompanyament de pares i fills.

Eva Ferran Font, Pedagoga i Psicomotricista

Directora de creixambtraça

eva

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s