Preservem la connexió interior en els infants

Parlant amb una mare em deia que el seu fill de 9 anys tot sovint li diu que no sap què fer si no el deixa jugar amb l’ordinador. “És que el meu fill pot passar-se el dia davant de la pantalla. No sap trobar altres ocupacions. S’avorreix”, afegia.

Els nens passen gran part del temps diari passius físicament, desenvolupant connexions neuronals des d’una realitat virtual. Si no preservem a la infància d’un desenvolupament precoç a nivell mental, perden l’escolta del seu programa interior abans de temps; i mica en mica, s’aparten de la manera natural de vincular-se apassionadament amb el que els envolta: el seu propi cos, la natura, els altes… Certament, hi ha nens que abans d’hora s’ha acostumen a desconnectar del seu interior, de la seva pròpia escolta, del les seves necessitats i desitjos.

Estem a l’era de la tecnologia i cal valorar tots els beneficis que ens aporten, sense oblidar-nos de la importància de fer-ne un ús equilibrat i adequat a cada moment. La tecnología és un mitjà que ens facilita la vida, ens proporciona informació, però no és l’entorn de vida de la nostra espècie.

Els adults convidem als infants, de manera inconscients, a viure un addicte a la velocitat i a la hiperestimulació. Ens descuidem de mimar una gran necessitat: la tranquil.litat, la pau mental.

A creixambtraça apostem per un ritme lent, pacient, assossegat… i donem l’oportunitat a pares i fills de practicar Mindfulness (l’art de viure el present amb atenció) a través de la calma, de la relaxació, de saber parar i concentrar-se, d’escoltar-nos cap a dintre i discernir què sentim “aquí i ara”. Amb l’objectiu d’aquietar els pensaments i preocupacions, connectar millor amb les nostres emocions i regular-les més fàcilment.

Si desitgem acompanyar-los cap a un món més conscient, sostenible, solidari… podem fomentar i donar temps a les relacions calmades, la contemplació de la natura, lla meditació, a soledat en silenci, el joc lliure sense interferències.

Com diu la Catherine L’Ecuyer en Educar en el asombro: “Els nens estan acostumats a tenir-ho tot abans de desitjar-ho i sense esforç […] Necessiten més que mai acostumar-se pacientment mirant com s’arrossega un caragol, observant com una flor creix, com una gota de pluja rellisca pel cos d’un centpeus pelut, veient aparèixer un brot, regant les plantes, recollint els bolets amb agraïment i donant de menjar als ocells …”

Eva Ferran Font, Pedagoga i Psicomotricista

Carmelo Montesinos Martínez, Fisioterapeuta i kinesiòleg

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s